|
Samba,
txa-txa-txa, rumba, pasdoble i jive. Balls llatins. Art i esport
conjurats per a un mateix fi. Colorit, harmonia, exhibició. Maquillatge,
molt de maquillatge. I glamur a dojo. Però darrere de cada pas i cop de
maluc hi ha moltes hores d'entrenament i sacrificis. Ells estimen el
ball i viuen pel ball i per al ball. Ballar és somiar amb els peus.
L'Eliana (València).
Dissabte 27 i diumenge 28 de març. Campionat d'Espanya de Balls Llatins
2004. El pavelló esportiu està ple de gom a gom. Els ballarins, tots
aficionats, es passegen nerviosos. No paren. Es juguen moltes hores
d'entrenament i encara més il.lusions en pocs minuts. Al costat de la
pista de ball, pensarosos i concentrats, escalfen movent els cossos i
estirant els braços cap al cel, com pregant serenitat. Fa la sensació
que s'hagin de trencar, però la seva elasticitat aguanta les remenades
sincronitzades.
Elles, amb vestits
vistosos i curts. Ells, amb pantalons negres i camisa. Complint unes
normes que no permeten cap insinuació corporal desmesurada. La cara
maquillada i la pell amb un moreno artificial que sorprèn. El parquet
de la pista i els focus els faran bells. Lliscaran les seves sabates per
fer que tots els seus moviments semblin d'extrema facilitat. Campions o
no, en el fons de cada un hi ha una il.lusió.
L'espanyola Karina
Rubio, de 29 anys, i l'italià Mauro Rossi, de 28, són els campions
d'Espanya de balls llatins en la categoria d'adults i novens del món.
Viuen a Manresa. Són parella de ball, però no sentimental. Fa més de
tres anys Mauro va deixar Roma, la seva ciutat natal. S'hi van quedar
amics i familiars. Va abandonar casa seva per ballar amb Karina, a qui
no coneixia de res. S'havien quedat tots dos sense parella i els seus
respectius entrenadors els van unir. Van pensar allò d'"el
meu noi i la teva noia...".
Una aventura
arriscada
Mauro es va llançar
a l'aventura. No li va ser fàcil, però, com diu, "és
la meva vida". Admet sense parpellejar: "pel
ball hauria viatjat on fes falta".
Està segur del que fa i de com dansa. Karina el recolza: "El
ball és passió i bogeria".
La seva perfecta unió a la pista és reflex d'aquest sentiment. "Has
de tenir una gran confiança en tu i en la teva parella",
confessa aquesta dona de mirada penetrant i ungles vermelloses. Tots dos
tenen clar que la seva professió és el ball i viuen de donar classes.
Cada dia s'entrenen
durant cinc hores, però també, de tant en tant, van a veure els seus
entrenadors estrangers i la psicòloga esportiva. "Hem
de ser originals i competitius",
explica Mauro. Karina afegeix: "El
ball és vida. Són dues persones i una parella i l'espai que creen
junts".
Miguel
Alonso i Eva Angües, els dos de 41 anys, sempre estan assumint reptes.
Cada dos per tres els toca demostrar en pistes internacionals la seva vàlua
i defensar els quatre campionats del món i set d'Espanya aconseguits en
la categoria sènior. Ella, que dóna classes de ball, i ell, que és
comercial, s'entrenen de dues a tres hores diàries. Per la seva
projecció és una de les poques parelles que compten amb espònsor (els
facilita el vestuari), però tot s'ho han guanyat a pols. "És
un esport amb connotacions artístiques",
diuen.
Per a ells, la
imatge és important, però l'essencial és la complicitat entre la
parella. "Les
expressions que posem quan ballem és un reflex del que sentim",
afegeixen. I confessen que en el ball estan molt marcats els rols masculí
i femení. "És una qüestió
de respecte, de cortesia. No és masclista ni prepotent",
assenyala Miguel.
Més joves i més
inquiets, Edgar Marcos, de 18 anys, i la seva parella, Sarai Gómez, una
rossa de 15, tots dos de Manresa, van ser l'any passat campions
d'Espanya (aquest any van quedar segons). Diuen que han hagut de
sacrificar moltes coses, però que poden compaginar la seva afició amb
els estudis. "Vaig
de cap", confessa
Edgar. Sarai reconeix que "el físic s'ha de cuidar, perquè aporta molt a la parella".
¿I dos germans
ballant en parella? Cristian i Marian Sánchez, de 22 i 21 anys, ja fa
nou anys que s'hi dediquen. ¿I com es porta? Cristian: "Es
porta malament. Ens barallem més, perquè hi ha molta confiança, però
només ens barallem pel ball. Com a germans, molt bé". Marian afegeix: "És que
vivim, treballem i ballem junts".
Al vestidor, a Laia
Pascual, de 12 anys, li estan arreglant els cabells abans de sortir a la
pista. És de Vilanova i la Geltrú i balla des dels cinc anys, encara
que va començar fent ballet. Després d'estudiar s'entrena diverses
hores al dia i, per fer-ho, s'ha de desplaçar a Molins de Rei o a Santa
Coloma de Cervelló, on hi ha les seves acadèmies de ball. "És
molt dur", es queixa la
seva mare.
Pares sacrificats
Una altra faceta són
els pares soferts, que sacrifiquen el seu temps lliure per l'afició
dels fills. Arturo Lueches és un d'ells. Els seus dos descendents,
Marc, de 19 anys, i Ruben, de 12, ballen. "T'has
d'adaptar als seus horaris perquè els has de portar a les acadèmies
per a les classes i els entrenaments. En el meu cas, he d'anar tres
vegades a la setmana de Castelldefels a Manresa",
explica.
Aquest pare té
idees molt precises: "Si algú es pregunta si val la pena tant de sacrifici, la resposta és
que sí. L'ambient és meravellós, la competició és preciosa. El
treball físic, mental i de coordinació és important per a ells.
Ballen i a la vegada es formen com a persones. Val la pena".
Es nota emoció en les seves paraules i mira el seu fill petit: "Aviat serà campió".
Lueches s'hi ha implicat tant que ara és qui controla el vestuari dels
participants. "Les
regles són estrictes. Elles, per exemple, no poden lluir un tanga, i
per a ells l'obertura de la camisa no pot passar de l'estern".
Amor d'entrenadors
Però en
l'engranatge hi ha una altra figura essencial: els entrenadors. Josep
Roca i Regina Tarragó són dels més prestigiosos. Abans eren parella
de ball i ara ensenyen. Són matrimoni i ostenten la categoria de
professionals. "Ell
era el meu mestre de gimnàstica i jo la seva alumna. Ens vam conèixer
i va venir Cupido. Vam anar a una acadèmia de ball per aprendre el vals
vienès i ens va començar a agradar aquest món. I ens hi vam quedar",
rememora Regina, que abans de comprometre's amb el ball era agent de
viatges.
Aquest matrimoni es
dedica a entrenar aspirants a campions des de fa anys. Tenen una acadèmia
a Molins de Rei. "No només és l'entrenament, sinó que també se'ls ha d'oferir
suport psicològic i preparació física",
insisteixen. Regina és la més filosòfica: "Una
parella pot ballar bé, però si no està segura, tot surt malament. El
ball té una part emotiva important: la música. La ment ha d'estar molt
oberta i perceptiva. Has de vibrar".
Ells ofereixen la
preparació. Altres es dediquen a adornar el glamur. Tono Escudero és
el propietari d'un local de Granollers especialitzat en vestuari de
ball. També va ser ballarí i es feia els seus propis vestits. Quan els
companys li van començar a demanar que en confeccionés per a ells, ho
va deixar tot i es va decidir a exercir la seva professió actual.
Seducció a mida
Tono sempre fa els
vestits a mida. Fa servir materials elàstics. El vestuari masculí per
participar en campionats de balls llatins ronda els 300 euros (50.000
pessetes). En la categoria d'estàndard (vals anglès i vienès, fox
trot, slow fox i tango), el frac costa 1.100 euros (166.000 pessetes)
Els vestits per a les fèmines són més cars i el preu depèn de la
pedreria. Per a llatins --vestits curts-- 650 euros (108.000 pessetes),
per a estàndard --vestits llargs-- 1.500 euros (250.000 pessetes). Però
que ningú s'espanti amb aquests preus, els principiants només
necessiten una mica més de 200 euros (33.000 pessetes).
A més dels vestits,
l'elecció de la sabata és primordial per al ball. No són peces
normals. La sola és d'ant per lliscar millor i, sobretot, per no
relliscar. I són molt flexibles. Els preus oscil.len entre els 70 i els
120 euros.
Parelles, vestits,
entrenadors. No obstant, hi ha altres persones que no ballen, però que
estan pendents que els campionats siguin perfectes. Que la plasticitat
sigui minuciosa i les activitats estiguin sincronitzades. I aquí és on
entra en joc el personal d'ATA Producciones y Eventos, que des de fa
cinc anys es dedica a produir, organitzar i comercialitzar aquests actes,
que poden reunir centenars de persones i són televisats. Els seus
operaris munten la pista, la il.luminació...
Esport en auge
El ball esportiu està
en auge des de fa anys. L'Associació Espanyola de Ball Esportiu compta
amb 6.000 membres i la presideix Carlos Freitag, també secretari
general de la federació internacional. La majoria dels associats (un
70%) provenen de Catalunya i de València (20%). Amb Galícia, Madrid i
les Balears, copen el rànquing.
Freitag diferencia
entre el que és el ball de saló, que "es
practica per divertir-se i per oci",
i l'esportiu, que, per ell, és "alguna
cosa més", perquè requereix moltes hores d'entrenament. "És
un esport", defensa amb
rotunditat. "Es
necessita molta agilitat i preparació física".
En la seva opinió, hi ha una altra característica: "Conjunció.
És necessari que hi hagi entesa entre la parella, una harmonia del cos
i una expressió cap enfora que demostri que estàs disfrutant a la
pista. És art i esport unit".
Els focus s'apaguen
i la música és un mer record. Els bojos pel ball seguiran somiant amb
la samba, la rumba i el glamur.
|
